Entrevista en “El diari de l´educació”

Dejo, esta vez en catalán, la entrevista que me hacían en “El diari de l´educació” hace unos días:

Dolors Reig: “Preferiria un mestre que en sabés de tot menys de tecnologies que no al revés”

Entrevista a Dolors Reig, psicòloga social i una de les veus més reputades sobre educació 2.0. Reig reivindica el paper del mestre com a orientador emmig de la revolució de les tecnologies, que assegura que ens portaran cap a una educació més participativa i col·laborativa.

Pau Rodríguez

entrevista-en-el-diari-de-leducaci

08.03.2014 – 08:03

Per Dolors Reig el desembarcament de les noves tecnologies en l’educació no és incompatible amb la reivindicació de la figura del mestre. Al contrari. En un entorn en què tot esdevé més immediat i on hi intervenen cada cop més fluxos d’informació, el professor és un far que orienta. No cal que sigui un expert en tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), només que sigui suficientment obert de mentalitat com per incorporar-les amb l’ajuda dels seus alumnes.

Aquestes són algunes de les conclusions d’una entrevista amb una de les veus més respectades a l’hora de parlar educació 2.0, al llarg de la qual repassem els principals avantatges i riscos de la incorporació de les tecnologies en l’aprenentatge. Un avantatge? Que ens acosta a les antigues utopies educatives que reclamaven ensenyar de manera col·laborativa i participativa. Un risc? El costum d’obtenir resultats immediats en tot el que fem.

Reig, que es defineix com a psicòloga social, s’acostaria al que molts poden encasellar com un gurú de les noves tecnologies: assessora empreses i administracions sobre innovació social en entorns col·laboratius i sobre xarxes socials, imparteix incomptables conferències arreu del món i ha estat considerada una de les persones més influents a Internet a Espanya (El Economista), en part gràcies al seu blog El Caparazón, que ha obtingut nombrosos premis internacionals.

Ha fet falta que vinguessin les TIC a dir-nos que els alumnes han d’aprendre participant?

A vegades fan falta elements que provoquin revulsius que empenyin cap al canvi. L’ésser humà ha estat sempre participatiu, però potser no tenia eines prou potents per fer-ho a l’escola. Les TIC no estan inventant res, no s’han de veure des d’un plantejament disruptiu. Ja les teories de Vigotski deien que havíem d’aprendre col·laborativament i en grup, i això que ens costava tant potser les TIC ens ho faciliten. Ens ajuden a realitzar antigues utopies educatives. Sobre empoderament, protagonisme de l’infant en l’aprenentatge… ja en parlava Freire! I no era fàcil aplicar-ho a l’aula. Ara pots dedicar la classe a fer treball proactiu si la sessió teòrica se la poden repassar els alumnes en vídeo a casa. Però el més important és el canvi de mentalitat. Tant li fa si és un vídeo o un llibre, l’important és motivar els joves.

Qualsevol eina és vàlida si li sabem dotar-la de caràcter pedagògic?

Sí. El problema aquí no es tracta de si considerem una eina vàlida, sinó quina els agrada als joves. Podem defensar el llibre però si fas classes amb vídeos, música, interactius… triomfaràs molt més. Es tracta d’adaptar-ho a llenguatges més actuals.

Per què una aplicació per a mòbils motiva més?

Perquè està més adaptada al que fan els joves en el seu temps d’oci. Al final l’ésser humà és coherent. Cal apropar l’escola al ritme dels altres elements de l’entorn dels joves… que no sigui tan feixuga.

El professorat està preparat per adaptar-se? I disposat?

En això he anat canviant de parer. Si tingués un pressupost que donés per a poc prioritzaria un mestre que sap de tot i no té ni idea de TIC que no en formar-lo en TIC sense que tingui idea de res més. De tecnologies els joves ja en saben, és molt més important el professor sigui savi i que, si pot ser, estigui obert a acceptar les suggerències que els propis joves facin per incorporar les TIC a l’aula. Això seria fantàstic.

Això seria treballar amb mentalitat 2.0 sense dominar la tecnologia?

Extacte! Amb la tecnologia sovint espantem el professorat, que sent que el que sap ja no serveix. Sí que serveix! Un exemple que vaig viure a l’Argentina: una mestra va encarregar a un grup un dibuix, i una nena no va poder fer-lo, però va trobar una app que te’l feia. La mestra, en comptes de suspendre la nena, va incorporar l’app a la classe l’any següent. Internet obre una bonica possibilitat de que els mestres i pares aprenguin dels joves. Al jove li has de dir que no tot el que hi ha a internet és vàlid, que faci cas de la teva experiència, valors i cultura. I a l’adult li has de dir que allò escrit no és millor que un interactiu. Que cadascú aporti la seva expertesa.

Es parla molt de l’adaptació tecnològica a l’escola i poc a casa.

La cultura es transmet a l’escola, però els valors a en família. També per a les tecnologies. Poso un altre exemple: un pare li diu al fill: ‘Anem a parlar de sexe’, i el nen engega l’ordinador i li respon: ‘què vols saber, papa?’. Llavors el que hauria de fer el pare és avisar-lo de que els tres primers resultats de Google no són la vida real. Explicar-li per què i imprimir-li els valors.

En aquest cas el pare ja no transmet la informació, sinó que la filtra. El mestre ha de fer el mateix?

Probablement. Intentar tenir al cap més coses de les que el nen trobarà a internet és impossible. Hi hem de renunciar. Hem de fer veure al noi o noia que les tecnologiques són molt guais però que cal aplicar la qüestió humana, i que d’això en saben més els professors, per experiència.

Quan els mestres hagin après a manejar aquests dispositius ja hi hauran altres novetats a les quals s’hauran d’adaptar?

Aquest és el problema. Hi ha una generació, la dels estudiants, acostumada a aprendre sempre. Vindrà la wearable technology i els nens i nenes ni s’adonaran que estan aprenent. Aprenen com un joc. En canvi les generacions anteriors, un cop hagin après a fer anar les tablets, veuran això i es voldran morir. La clau, doncs, no està en dominar la tecnologia sinó en la mentalitat oberta a aprendre dels alumnes. A que puguin ser ells qui ho introdueixin. Un dia apareixerà un nen amb ulleres de realitat augmentada i potser, amb la seva ajuda, el mestre ho pot incorporar l’any següent.

Participes al projecte Horizon Reports, que intenta visualitzar el paper de les noves tecnologies sobre l’educació en el futur. Quin és el repte principal a què ens enfrontem?

La ubicació dels docents i els pares. El mestre tradicional que no es veu amb cor d’adaptar-se s’ha de reubicar i revaloritzar. Malbaratar el seu potencial cultural seria anar contranatura. Hem de conscienciar els mestres de que segueixen sent útils, però que han d’estar oberts de mentalitat davant les propostes de TIC que facin els joves.

Quines competències digitals hauria de saber alumne en acabar la seva etapa escolar?

La majoria ja les coneixen del seu temps d’oci. Fer les servir eines, obrir comptes a les xarxes…

Em referia a competències que tenen a veure amb un ús adequat: privacitat, treball col·laboratiu, creació de coneixement…

En això cal treballar els valors de sempre aplicats als usos de les xarxes. Per prevenir elbullying, per exemple, què s’ha de treballar? Esperit crític, empatia… Els valors són molt importants perquè aquestes eines potencien les capacitats dels joves, tan les benignes com les malignes. Amb una impressora 3D pots imprimir ronyons o pistoles. Dependrà de quins valors tinguis. I d’això no se’n parla massa a l’escola.

S’hauria de parlar també de gestionar la immediatesa? A internet estem acostumats a obtenir resultats a curt termini.

Sí, i ens hem acostumat a un feedback immediat. Si penges alguna cosa a Facebook i no tens likes al cap d’una hora et frustres. Això és signe d’immaduresa. En psicologia, si agafes un jove delinqüent d’entorn desestructurat, li dones un grapat de caramels i li dius que si s’espera, li donaràs també un pastisset, no s’espera i agafa tots els caramels igualment. És senyal d’immaduresa, que s’està estenent a tota la societat. No és bo, però té algun avantatge, com és el fet de potenciar l’autoestima a través de premis. En un món amb mésfeedback –ja siguin likes, copets a l’esquena o recompenses– seríem més feliços.

Les TIC condueixen cap a una major individualització de l’aprenentatge. Això es traduirà més inclusió?

Sí. Les tecnologies són inclusives d’entrada. Abans si amb un mateix test comparaves la intel·ligència d’un jove dels EEUU amb la d’un jove d’una tribu dels Urals de Rússia, el dels Urals quedava com tonto. Però la intel·ligència no és el que un sap si no el potencial que té de saber, i avui dia això ha crescut amb internet. El noi dels Urals pot fer cursos de Harvard. No serà un 100% d’igualtat, però el nivell cultural dels qui tenen accés augmenta, perquè depèn de la seva curiositat. El potencial inclusiu, doncs, és evident, però amb un perill: com més inclusiva és una eina, pitjor és l’escletxa si te’n quedes fora.

A Catalunya hi ha alumnes que no tenen accés a aquestes eines.

És un problema que pot generar una escletxa que es veurà amb els anys. Les escoles més tecnologitzades desgraciadament en temps de crisi són les privades.

L’Administració no aposta prou per les noves tecnologies?

Té un problema econòmic. Si tens diners i pots comprar una impressora que funciona més bé, fes-ho. Això és indiscutible. Però si hi ha escassetat dedica els diners al que realment val la pena. Per exemple, a EEUU es comença a parlar del bring your own device [porta el teu propi aparell], en les zones on els nens ja tenen iPads i els poden dur a l’aula perfectament. Així fas polítiques diferenciades segons el nivell adquisitiu de la població, i pots subvencionar dispositius als que no se’ls poden pagar.

Per suplir aquesta manca de recursos, la Generalitat, per exemple, ha impulsat una assignatura de creació d’apps finançada amb diners privats del GSMA. Això és pervertir el sistema públic?

A l’Argentina la presidenta va iniciar un 1×1 [un nen, un ordinador], que és un dispendi econòmic brutal però a la vegada una aposta de futur. És arriscat però intel·ligent. Ara bé, aquí hauria de primar la piràmide de Maslow: la prioritat és calmar els problemes econòmics de base. Millor destinar aquests diners a beques menjador que a ordinadors. Segurament caldria racionalitzar aquest finançament.

Comments

comments

2 thoughts on “Entrevista en “El diari de l´educació”

  1. Molt recomanable.
    Internet obre una bonica possibilitat de que els mestres i pares aprenguin dels joves. Al jove li has de dir que no tot el que hi ha a internet és vàlid, que faci cas de la teva experiència, valors i cultura. I a l’adult li has de dir que allò escrit no és millor que un interactiu. Que cadascú aporti la seva expertesa.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *